La merla (Turdus merula) és un ocell molt abundant a Catalunya, present durant tot l’any a Barcelona, fins i tot hi nidifica, com per exemple en les eixides i badius de Ciutat Vella i altres barris,
És més gran que un pardal i més petita que un colom, fa uns 23,5-29 cm de llarg. El mascle és de color negre amb el bec groc i un cercle groguenc al voltant de l’ull, un color que és més intens i lluent a la primavera per impressionar les femelles. En canvi, la femella té un color més opac, de color marró grisós, on aquesta discreció cromàtica revela una major implicació en la custòdia de les cries.
El niu habitualment es troba a poca alçada dels arbres i arbustos, però a la ciutat acostuma a nidificar a mes alçada. Per exemple, s’ha observat que nidifica a més alçada al Parc de la Ciutadella que al del Laberint d’Horta. És un niu compacte, de fulles seques, branques fines i arrels. Per dins està folrat d’una gran capa de terra amb fragments vegetals, com herba seca i prima. La femella pon dues o tres vegades cada any entre 3 i 6 ous i els incuba entre 12 i 14 dies, que llavors ja marxen del niu encara que tenen dificultats per volar. Té una esperança de vida d’uns 2 anys de mitjana.
Viu als boscos humits, se la pot veure remenant la fullaraca i menjant cucs, i en arbres fruiters devorant fruita. També se la pot veure als parcs i jardins de la ciutat, a illes i espais petits enjardinats, arbrat viari, i la gespa o arbustos d’aquests espais buscant cucs de terra i altres invertebrats, baies i insectes. El cant és apreciat pels humans, consisteix en una llarga successió d’estrofes breus i variades, amb un típic final agut. És un cant melodiós, agradable i melancòlic, que juntament amb el del rossinyol, és dels cants més peculiars perquè és grandiloqüent.
La fauna que viu dins l’ecosistema urbà, respecte a la que habita als sistemes periurbans o forestals, de vegades ens demostra que la ciutat esdevé un hàbitat adequat per algunes espècies, com la merla. Són espècies ubicades en hàbitats preurbans que la ciutat, en el seu creixement històric, ha absorbit amb els nous paisatges resultants; i/o que mitjançant els recursos tròfics del verd urbà han arribat a la ciutat. En aquest sentit, per exemple, la fauna confinada i captada per la ciutat representa un indicador qualitatiu de la sostenibilitat, tenint en compte que el creixement històric i el tipus de verd de la ciutat ha permès que l’espècie animal continuï al nou sistema urbà. També és cert que les merles sembla que hereten certes característiques que els facilita l’adaptació a la ciutat, com una major capacitat d’aprenentatge i una ràpida adaptació davant noves situacions.
Es troben diferències genètiques respecte dels individus que desenvolupen el seu cicle vital fora de l’ecosistema urbà, per exemple amb la modificació dels requeriments tròfics, el paràmetres demogràfics i la seva fenologia. Un altre exemple és que els individus, quan arriben a la ciutat, s’enfronten a una menor pressió per part dels seus depredadors naturals, i per tant tenen una disminució de l’estrès. Això porta a comportaments més confiats que impliquen una disminució de la distància d’alerta, el punt en què un animal comença a mostrar comportaments d’inquietud, de tensió i desconfiança. De la mateixa manera, la disminució de la tensió de l’animal també escurça la distància de fuga, distància a partir que la presència de la silueta humana provoca l’estrès i la immediata fugida de l’animal. Així, doncs, les merles que viuen a la ciutat tarden molt més a fugir a mesura que ens hi atansem que els seus congèneres rurals. Curiosament la merla, que camina i salta a batzegades, quan es posa en alerta aixeca la seva cua i marxa fent un cant més pronunciat. Aquest procés d’adaptació de les espècies a les característiques pròpies de l’ecosistema urbà s’anomena sinurbació.
La merla, és el gran refilador de la ciutat de Barcelona, donant la benvinguda al nou dia, i és sens dubte un magnífic indicador ambiental del territori on fa vida.
