La censura franquista i el teatre barceloní: resistència i “picaresca”

Els Lluïsos d'Horta són un exemple de la lluita del teatre barceloní durant la dictadura

L’Enric Roig fuma puros i se li nota a la veu ronca. Els prefereix a les cigarretes, diu, perquè li permeten parlar tranquil·lament sense preocupar-se perquè se li consumeixi. Roig és el soci número 10 dels Lluïsos d’Horta, una entitat cultural de referència a Barcelona fundada el 1866. També va en ser el president entre els anys 1988 i 1992. L’exhumació de Franco suposa per a ell l’exhumació de molts records: entre ells, de com el teatre català va patir la censura del règim dictatorial. 

Josep Magrans, el soci número tres dels Lluïsos, rep Roig a casa seva. Abans d’entrar-hi, Roig deixa el puro a la finestra, d’on espera recuperar-lo en sortir. Magrans, com Roig, va ser director de l’entitat i va haver d’enfrontar-se a la censura al teatre hortenc. Això els va unir i els va convertir en amics. El director del teatre era el responsable últim de totes les representacions que s’hi feien, i tots dos van conèixer a fons la maquinària repressora del règim franquista.

Abans de fer una representació o espectacle havien de presentar els guions al Ministeri d’Interior. Roig, amb una memòria prodigiosa, recorda pas a pas els procediments de l’aparell censor. Els funcionaris enviaven el text retallat a l’entitat, que l’havia de seguir fil per randa i preparar un assaig general perquè un funcionari comprovés que el text que es representaria seria el retallat i no l’original. 

La censura se centrava en aspectes morals i ideològics. Ho descriu amb tot detall Francesc Foguet, doctor en Filologia Catalana i autor de diversos estudis sobre la censura franquista al teatre català. A una de les seves recerques va analitzar 508 obres: el 25% es van estrenar amb retallades i el 5,7% van ser prohibides.

Obres de teatre dels Lluïsos

Representacions teatrals als Lluïsos durant el franquisme. | El llibre del 150è aniversari dels Lluïsos d'Horta

Els censors també eliminaven referències directes o indirectes al cap d’Estat, l’Exèrcit o l’Església, subratlla Foguet al seu estudi. També censuraven seguint criteris morals: “tenien una obsessió per censurar els textos que, des del punt de vista franquista, eren de ‘mal gust’, sobretot en relació al sexe”, prossegueix. 

No obstant, Foguet remarca que hi havia “molta picaresca per evitar la censura”. El teatre es feia amb dos textos: el censurat i l’original. Funcionaris franquistes estaven presents durant les representacions que es feien al teatre, no només durant els assajos generals. De vegades, però, abandonaven la sala abans que finalitzés la representació. Era llavors quan, segons explica Foguet, els organitzadors aprofitaven per seguir amb el text original, obviant la censura. L’anàlisi de Foguet coincideix amb l’experiència de Roig. 

L’expresident dels Lluïsos confirma que feien “coses no autoritzades” i buscaven totes les escletxes per burlar la censura. Magrans puntualitza que, en el cas dels Lluïsos, eren els cantants els que patien la censura més severa. De fet, la primera actuació musical que va programar Magrans com a director de l’entitat gairebé el va portar a comissaria. Tant un com l’altre van organitzar diversos concerts d’artistes compromesos com Pi de la Serra. La policia solia estar present durant les actuacions i quan la policia no hi assistia els cantautors interpretaven cançons censurades prèviament. 

Sota l’empara (i la censura) de l’Església

El cas dels Lluïsos és especial, ja que durant un temps va ser un centre adscrit a l’Església. Això, rememoren Roig i Magrans, estalviava a l’entitat el pagament d’impostos. Però enduria la censura. Fins el 1948, evoca Magrans, les dones no podien aparèixer a l’escenari dels Lluïsos, ja que l’Església ho prohibia mitjançant la censura eclesiàstica. Roig recorda rient que el seu tiet va haver de fer el paper de Verge Maria

La censura no només afectava a les companyies de teatre aficionat. Ho sap bé l’actor Enric Majó, amb més de 50 anys de carrera en la interpretació. “Era duríssim”, assevera. Una de les obres que més el va marcar va ser Yerma, de Federico García Lorca. Els censors van voler prohibir la seva representació un dia abans de l’estrena. La directora de l’obra era Núria Espert i les autoritats franquistes volien venjar-se d’ella per haver protagonitzat Viva la muerte, precisa Majó.

Enric Majó a Yerma

L'actor Enric Majó a 'Yerma'. | Montse Faixat

L’elenc de Yerma va decidir fer front a la injustícia i van decidir tancar-se al Teatre Comèdia de Madrid, on s’havia d’estrenar l’obra, per aconseguir ressò mediàtic. L’actor s’emociona quan recorda que, moments abans de tancar-se al teatre, la tieta i la germana de García Lorca van afegir-se als actors per protestar. “És difícil recordar tot això i que ara sembli la prehistòria”, admet. 

Magrans i Roig hi estan d’acord: “ara els joves no sabeu el que era la dictadura”. Perquè no s’oblidin ni la repressió ni la resistència, tots dos comparteixen els records d’aquells anys als escenaris. Roig recupera el seu puro, que l’esperava a la finestra, i demana memòria. El teatre català i barceloní, com els carrers, van plantar cara a la dictadura amb les armes de la imaginació. 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?