Isaki Lacuesta: "Amb la retrospectiva de la Filmoteca veig que he sigut un director sense estil"

Una retrospectiva sobre el director gironí mostra l'evolució del seu cinema, que pretén parlar de "realitats que no volem conèixer"

Va venir a viure a Barcelona al 1997 per estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i s'hi va quedar fins al 2009. Durant aquells anys, Isaki Lacuesta (Girona, 1975) recorda les "tres visites diàries" a la Filmoteca de Catalunya, on reconeix que va descobrir molts directors en qui s'emmiralla. Des d'avui fins al 14 de febrer el director d'Entre dos aguas, pel·lícula que el va fer mereixedor de la segona Concha d'Or, serà el protagonista d'Isaki vs. Lacuesta, una retrospectiva sobre el cineasta a la Filmoteca. Després de passar pel centre Pompidou de París, la mostra arriba a Barcelona per homenatjar la carrera de Lacuesta, que va començar al 2002 amb Cravan vs Cravan, el seu primer llargmetratge. 

La Filmoteca acull una retrospectiva sobre tu després de passar pel centre Pompidou de París. Què veus quan mires cap enrere?

Mai he pensat gaire en la meva trajectòria. Intento treballar amb tècniques i provar coses que no sé fer, vull aprendre. Per tant, quan miro cap enrere m'adono que he estat un director sense estil. En aquesta retrospectiva es posa tot sobre a la taula i, malgrat que no tinc un estil definit, es poden identificar fils que connecten les meves pel·lícules. També es poden veure reaparicions i desaparicions de personatges, variacions… i també m’he adonat que soc més limitat del que pensava (riu).

Fins quan vas viure a Barcelona?

Fins al 2009. Vaig arribar-hi al 1997 per estudiar a la universitat i m’hi vaig quedar.

A les teves pel·lícules parles de “realitats que no volem conèixer”. Quines són?

No són tant que no vulguem conèixer-les, sinó que senzillament no les coneixem. Ens movem poc més enllà del que ja coneixem i tendim a apropar-nos a persones semblants a nosaltres. Per això ens queden tantes realitats per descobrir.

I quines realitats desconeixem de Barcelona?

Moltes. Els últims anys que vaig viure a la ciutat em vaig mudar a Horta. Recordo que venien amics de visita i em deien que el barri no semblava part de la ciutat. La gent de fora té una idea de Barcelona que es trenca quan la visiten barri per barri.

La revista Cahiers du cinema et va definir com a “model de cineasta del segle XXI”…

El millor d’aquesta frase és que em dona molt de marge per aconseguir ser-ho, encara em queden 81 anys per ser-ho! (riu)

Com reps aquest afalac?

No dono gaire importància ni a les crítiques positives ni a les negatives. A més, s’ha de relativitzar que em qualifiquin de “model”, perquè formo part d'una generació de cineastes que treballem de manera diferent. A tots nosaltres ens van rebre com uns creadors de transició perquè innovàvem alhora que bevíem d’un cinema més tradicional.

D’Entre dos aguas, que et va fer mereixedor de la teva segona Concha d’Or, has dit que és una “ficció hiperrealista”. Resulta difícil no veure una paradoxa en aquesta definició…

El realisme és una convenció i un pacte amb l’espectador. A cada pel·lícula el realisme depèn de l’època en què està gravada. Per exemple, quan vaig fer La noche que acaba, el documental sobre Ava Gardner, vaig veure moltes pel·lícules dels anys 40 i 50. Aquelles produccions es gravaven amb una il·luminació excessiva pel que estem acostumats avui dia, un guió sobreinterpretat… i t'adones que cada pel·lícula s’adapta a la seva època.

Ets molt crític amb els tabús que, dius, el cinema no mostra…

Sempre recordo Godard quan deia que el cinema havia fallat perquè no havia filmat l’Holocaust, però realment no s’ha gravat gairebé res de la història. El cinema no ha filmat menstruacions, ejaculacions, cossos nus… hi ha moltíssims tabús que s’han de trencar. I això s'aconsegueix gravant-los.

De fet ja ho has fet, i a Entre dos aguas vas filmar un part real.

Sí, però hi ha molts altres tabús. I m'agrada gravar-los, ja que evidencies que existeixen.

Has dit en alguna ocasió que t’agraden les pel·lícules que parlen de coses que no coneixes…

Avui dia els algoritmes d’internet fan que acabem escoltant música semblant a la que ja escoltem i que mirem pel·lícules com les que ens agraden. A mi no m’agrada gens això, vull descobrir coses que no conec.

Com vius el paper de Netflix I altres plataformes en la indústria del cinema?

Amb una barreja entre l’optimisme i l’escepticisme. Crec que els cineastes no estem en posició de rebutjar noves propostes i formes de treballar. Com a espectador hi ha dies que em ve de gust quedar-me a casa i veure pel·lícules des del sofà i altres que vull anar al cinema. Em sorprenen els discursos tremendistes sobre la desaparició de les sales de cinema.

Creus que el sector del cinema pot viure sense les sales?

Jo preferiria que no desapareguessin, això segur. En qualsevol cas, no crec que les noves plataformes facin tancar les sales de cinema.

Més informació
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?

Destaquem