Josep M. Blanco: "El que cobrava del TBO era propina, per això era tan lliure"

Té 92 anys i és l'últim dibuixant viu d'una de les revistes d'historietes més cèlebres | Va dibuixar durant anys la Familia Ulises

És un dels grans, amb tots els honors, del TBO. Però el primer que fa Josep Maria Blanco Ibarz (Barcelona, 1926) és assenyalar els retrats dels seus companys de la revista, penjats a l'estudi on encara dibuixa. Ara ja només queda ell. Li agrada la Familia Ulises que va dibuixar durant tants anys, però també es permet fer sàtira política en unes vinyetes que guarda, zelosament, en unes carpetes que no publica. Només un tast: d'un cop d'ull hem sabut que doña Filomena, l'àvia, era profundament republicana. 

Vostè és un apassionat de Barcelona. L'ha dibuixat moltíssim.
Home, soc català i he viscut tota la vida a Barcelona... Polític no en soc, però, home, una mica de la ceba sí.

Fa paisatges urbans, amb molta gent que fa moltes coses. La ciutat sembla un formiguer.
Mira, jo vaig estar dibuixant al TBO molts anys, des de l'any 1950. Però quan va plegar, esclar, què fas? Vaig pensar, mira, doncs ho faré al revés; dibuixaré poques coses, però amb molta gent i a diversos llocs de Barcelona. I això he fet des d'aleshores.

Trenta anys llargs al TBO, és molt de temps. Vostè, que va conèixer tots els grans, és capaç de triar-ne un de sol?
El mestre, per a mi, era en Benejam. Era un home tot terreny, les feres que dibuixava, tot. A més, quan l'any 50 vaig anar al TBO a portar les meves primeres feines, que no valien res, vaig comprovar que ell era el millor de tots els dibuixants, però també era el més amable, el més atent i el que més em va animar. Essent un principiant, quan t'ajuden, fa impacte, almenys a mi.

I com va ser que vostè va continuar la sèrie de la Familia Ulises, quan Marí Benejam ja no va poder? Qui ho va decidir?
Va ser una decisió dels editors. Van considerar que la Familia Ulises, per la temàtica que es tocava aquell temps, era una historieta bàsica al TBO. I aleshores van provar amb en Mestres, però ell tirava cap al seu costat. Jo considerava que si voliem continuar la Familia Ulises haviem de mantenir-ne l'estil. M'ho van proposar, els vaig fer una prova tal qual i va encaixar.
 
Carles Bech, el guionista es va mantenir.
L'inicial va ser en Joaquim Buïgas, un dels socis del TBO. Però quan va morir ho va seguir en Bech.

I vostè va treballar amb ell. Quin mètode seguien?
Els guions els feia en Bech i els dibuixos, jo. El dilluns anava a l'editorial i portava la meva feina, la que firmava Blanco. Però quan vaig començar amb la Familia Ulises vaig suspendre una mica la meva feina de Blanco perquè em va absorbir l'Ulises.

josep m blanco vinyeta

Exposició 'Vinyetes sobre rodes', al 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona'. Un Seat 127 amb el pare de la Familia Ulises. | Ferran Cornellà / Viquipèdia


Una pàgina cada setmana?
Cada setmana. Al cap d'un temps, quan vaig dominar el tema de l'Ulises, aleshores vaig anar incorporant una altra vegada el que era meu.

Li semblen comprensibles per a la societat d'avui els personatges de la Familia Ulises?
Tot canvia. Ara un nano veu la Familia Ulises i diu bah, a mi què m'importa tot això! Esclar, en aquell temps, s'hi tocaven problemes d'aquell temps i la gent hi entrava molt més fàcilment. És normal, totes les coses tenen el seu moment.

Mira que li passaven coses, a aquella família.
Ell era un oficinista d'una família mitjana. Però les històries tocaven l'actualitat i les modes, tot sortia allà.

Recordo un cop que no podien anar-se'n de vacances i, per figurar davant del veïnat, van fer veure que marxaven. Però van tornar de nit i es van passar tots els dies amb les portes i les finestres tancades perquè pensessin que estaven fora, estiuejant.
Si, això de figurar, l'enveja dels veïns, coses així...

No van tenir mai problemes amb la censura?
Amb l'Ulises, no. Però vaig tenir un problema amb unes pàgines centrals. Es tractava d'un home que tenia algun dia de festa i li deia a la seva dona que es dedicaria a fer gestions personals. Volia treure un bitllet per a un viatge i coses així. Però es trobava amb el problema que a tot arreu li demanaven una carta de recomanació. Era l'època. Sempre havies d'anar amb una carta de recomanació de Falange o d'on fos. Al final, l'home acabava amb una obsessió per les recomanacions, fins el punt que la dona el porta al metge, que li diu que el marit s'ha de tractar en un hospital perquè té una obsessió molt forta. "Ara bé", li diu el metge, "hem de buscar una recomanació per a l'hospital".

Pobre home.
Sí, aquesta història me la van tornar (riu)

Dins del TBO vostè tenia llibertat?
Vaig tenir molta sort en això. Jo estava d'apoderat al Banc Hispano Americà i el que cobrava del TBO era propina. Per això era tan lliure. Vaig començar allà perquè m'ho va recomanar en Josep Coll, que em va dir que ho tindria més fàcil que a altres llocs perquè al TBO tot els dibuixants eren grans i buscaven gent jove.

I per què no va deixar mai el banc? El TBO era un èxit.
Perquè en aquell temps era molt important la seguretat. M'ho van dir algun cop, a la revista, que deixés el banc. Però jo pensava que el banc significava tenir la paella pel mànec. Amb el banc, sempre els podia dir que plegava.

Vostè tenia com a personatges una tribu d'africans, els Kakikus, que potser ara no serien políticament correctes.
Ho feien molts dibuixants, en aquell temps. Els caníbals amb el calderó i tot això.

Els negres eren una mena de categoria, més que de persones. Com els de Tintín al Congo, interpretats des del punt de vista colonial.
Però jo als meus negres els feia quedar bé sempre. Eren negres espavilats. Per exemple, un caçador se'n va a l'Àfrica i els bescanvia per quatre quincalles una pila d'ullals d'elefant que s'emporta. Però resulta que els negres li havien venut ullals de guix. O sigui que eren els llestos.

Vostè va rebre el Gran Premi del Saló del Còmic de 2016. Però, se sent prou reconegut?
Jo no considero que el reconeixement del Saló del Còmic fos per a mi. Vaig rebre el premi amb el record i la memòria de tots els grans dibuixants que van col·laborar amb el TBO durant tants anys.

Què li agrada del còmic d'ara?
Ara els dibuixants són més bons que abans. 

I doncs?
És complicat perquè el camp és molt gran, ara. Que si manga, que si els americans...

I quin li agradava abans de ser dibuixant?
Home, a mi m'agradava molt el Juan Centella, que era d'estil americà.

Acció, doncs. Com Flash Gordon, el bé i la justícia. 
Sí, encara em revolto quan veig depèn de què per la tele. Entre cometes, perquè tinc 92 anys i què puc fer, jo? Però sempre queda la satisfacció personal...

Més informació
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?