“Venia en la moto pensant què puc fer jo”, reflexiona en veu alta. Els seus orígens andalusos el fan estar preocupat pels resultats de les eleccions i la irrupció de Vox. Marc Martínez (Barcelona, 1966) va viure al Raval durant la seva adolescència, tot i que ja no se sent identificat amb el barri per culpa de la inseguretat i la presència de la droga. Té 52 anys, “encara que no ho sembli”, i dos fills i està implicat en projectes professionals destacats a la ciutat. Un d’ells és Hache, la nova sèrie de Netflix sobre la màfia i que estarà ambientada a la Barcelona dels anys 60, que s’està rodant a la capital catalana i que s’estrenarà al 2019.
– Un dels teus últims projectes és l’espectacle El mal Martínez. Com és el mal Marc Martínez?
He millorat molt com a persona, era pitjor quan era petit. Ara entro més i surto menys, abans les nits eren molt llargues. Tinc dos fills que demanen atenció i estic molt per ells. Ara si escrigués l’obra la titularia El bon Martínez. A l’obra parlo de l’època entre els 12 i els 13 anys, de les hòsties que vaig rebre. És un estil com el de Woody Allen, parlo de les meves merdes a l’espectador. L’obra parla de com la por és un motor, és l’emoció reina que et paralitza o t’activa. La vaga de fam dels Jordis té l’origen en la por. Entre els 12 i els 13 anys vaig passar molta por. Va ser el moment que vaig baixar de l’àtic en què vivia. El barri era horrorós.
– Ens trobem al bar Elisabets, situat precisament al Raval, on vas viure la teva infància. Com recordes el teu barri?
Molt heavy. A l’obra parlo del pas del “paradís a l’infern”. Jo vivia en un àtic, que per a mi era el paradís, i el pas cap a l’infern el feia cada vegada que baixava al carrer. Fins als 12 anys no sabia què era el Raval.
– A la cançó de presentació dius que eres “un pijo del Raval”…
Jo era l’aristocràcia del barri, sí. La meva mare va obrir una perruqueria a l’edifici on vivíem i vaig començar a baixar més sovint al carrer. Allò era la trinxera. Entre el 78 i el 90, que és quan van començar els canvis en motiu dels Jocs Olímpics, el Raval era un camp de batalla.
– Has explicat que t’atracaven a diari…
Sí, però el problema no era això, sinó la situació en què vivia la persona que m’atracava. El que em robava estava pitjor que jo, i a sota d’ell hi havia algú que estava pitjor… aquest era el drama. A El mal Martínez faig un petit homenatge a Pepe Rubianes.
– El vas conèixer?
Sí, érem col·legues. Ell sempre tenia històries a explicar, sobre qualsevol cosa. Si tingués aquest vermut davant (assenyala el got de vermut Miró), t’explicaria una història sobre la beguda. Era al·lucinant.
– Al Raval encara hi viuen els teus pares…
Ja no, fa mig any que van marxar del barri. Tota la vida han viscut aquí, primer al carrer del Carme i després al carrer de la Cera, i el Raval mai ha estat bé. En algun moment, al voltant de l’any 2000, semblava que millorava, però torna a estar malament. Els museus i els skaters feien pensar que el barri era una altra cosa, però era només una façana. La droga torna a estar present, hi ha narcopisos i patrulles policials. I no preguntis als meus pares pel Raval…
– Per què?
Perquè és molt trist renegar del teu barri. Les persones grans pateixen són els que pateixen més les males decisions dels governants i l’abandonament dels veïns.
– Vas sovint al Raval?
No gaire, no he tornat a passar per davant de casa meva. Al carrer de la Cera hi anava perquè hi havia els meus pares, però està fet una puta merda. Per què hi he d’anar ara? Encara em pegaran. El barri sempre ha estat malament, i la pretensió amb el Raval és especular. Per gentrificar has de fer fora la gent del barri. És el mateix que va passar fa anys al barri de la Ribera i al Gòtic. Com pot ser que no visqui gent de la ciutat al centre? Per la gentrificació.
– T’agrada la ciutat en què vius?
M’agrada molt la ciutat. Barcelona és brutal, i la gent que ve se n’enamora de seguida. És una ciutat superdotada, per això enamora. És variada, té mar, muntanya… la història, la gent i la seva varietat la fa gran. Però li falta alguna cosa, i crec que comença pels mateixos barcelonins. Hem de tenir una relació més estreta amb la ciutat. Hem d’estimar i valorar més el que tenim. A nivell cultural és una ciutat molt viva. Barcelona està patint la globalització, arriba turisme que la converteixen en un parc temàtic. Els turistes no tenen respecte per la gent que viu i treballa aquí.
– Has començat a rodar Hache, de Netflix, una sèrie basada a la Barcelona dels anys 60. Què et va portar a sumar-te a aquest projecte?
Em vaig assabentar de la prova i vaig anar “a por ellos”. S’ha d’anar a totes.
– Amb l’arribada de noves plataformes com Netflix la producció audiovisual és més abundant que mai. S’està oblidant la qualitat entre tanta quantitat?
És aviat per dir-ho. Evidentment, estem en un sistema capitalista i es fan produccions per al gran públic, però també s’estrenen productes destinats a audiències més acotades i de nínxol. No podem dir que sigui bo o dolent perquè no sabem on ens portarà.
– Tens orígens andalusos i de Múrcia. Avui ens llevem amb la irrupció de Vox a Andalusia…
La sensació que tinc és com si m’haguessin donat una pallissa, però tampoc vull fer una lectura derrotista del que ha passat. Tant a Catalunya com Espanya convivim amb feixistes, i ara tothom es posa les mans al cap, però els tenim a prop cada dia. Aquest país ha sigut dirigit per una persona pitjor que Vox, que és Aznar. Em fa mal perquè és Andalusia i tinc sang andalusa. Com pot ser que un poble obrer esculli la dreta perquè governi? Però és molt irresponsable posar-se les mans al cap avui. Qui es pregunti “què ha passat” és un pallasso.
– T’han definit com un actor activista i, fins i tot, “antisistema”, però tu sempre has dit que ets un “horticultor”. Què cultives?
Cultivo cultura (riu). Faig una conya amb l’hort, tot i que és veritat que en tinc un, a l’Empordà. Ara el tinc abandonat, està parat. Però jo no, no paro de treballar. Amb l’horticultura m’agrada fer el paral·lelisme amb la societat, ja que s’ha de cultivar els joves per crear un país pròsper. Ahir vaig anar a veure una obra per a nens en què es parlava dels colors. Ni una vegada van esmentar el groc, ni el taronja, suposo que per evitar represàlies. És una vergonya que la nostra reacció sigui tan petita amb el que està passant al país.
– Vas començar amb 6 anys a fer teatre. Quins grans canvis has viscut en el món de la interpretació?
Quan vaig començar a fer teatre l’important no era tant la interpretació, sinó simplement representar l’obra. Actuàvem amb por que entrés la policia al recinte. Amb la transició van aparèixer les televisions privades i es va començar a fer contingut propi. A partir d’aquí passa a ser més important com es diuen les coses i no tant què es diu. Als 90 arriba l’eclosió del cinema espanyol i apareixen actors com Javier Bardem. Les altres transformacions en la interpretació venen per la tecnologia. Amb els mòbils tens a les mans la càmera, productora, realitzadora i promotora. A més, ha canviat la forma d’actuar, ja que constantment estem interpretant a les selfies i els vídeos.
1 
