Ernest, segons Pasqual

L’exalcalde i expresident desgrana anècdotes i records del seu germà, que ara segueix els seus passos i aspira a liderar l’Ajuntament de Barcelona

Ernest Maragall ha comunicat aquest dimarts al Govern de la Generalitat la seva renúncia al càrrec de conseller d’Acció Exterior per aspirar a l’Alcaldia de Barcelona com a cap de llista d’ERC. Una formalitat que constitueix el tret de sortida del retorn maragallià al consistori de la capital catalana. I que alhora és també el tancament d’un cicle fora de la política municipal i d’una trajectòria vital paral·lela a la del seu germà Pasqual Maragall.

Ernest Maragall va ingressar a l’Ajuntament de Barcelona com a tècnic el 1969. És a dir, aquestes eleccions farà mig segle exacte del seus primers passos al consistori. No hi va entrar a través de Pasqual Maragall, com se li sol atribuir, sinó de la seva esposa i companya Diana Garrigosa. “Es va incorporar a la plaça de programador del Centre Ordenador Municipal (COM) que havia deixat vacant la meva dona en traslladar-se al Centre de Càlcul de la Facultat d’Econòmiques de la UAB”, rememora l’exalcalde i expresident a Oda inacabada. Memòries. En aquest extens volum, publicat per La Magrana el 2008, desgrana aquest i molts altres records sobre el seu germà Ernest.

En altres circumstàncies, l’aspiració municipal d’Ernest Maragall hagués propiciat interminables preguntes de la premsa barcelonina a l’exalcalde. I amb tota probabilitat ell hagués correspost l’interès amb titulars que no passarien desapercebuts. Ambdós s’han professat una pública admiració mútua i han compartit viatge tant a l’Ajuntament com a la Generalitat. I gràcies a les memòries que va escriure i publicar fa deu anys, ha driblat l’Alzheimer per poder donar-li suport en diferit i deixar constància escrita de les intimitats polítiques i personals que han compartit. Com volia i com deixar clar al pròleg del llibre: “El doctor alemany [Alois Alzheimer] no obtindrà de mi més victòria que la que ja no li pugui disputar”.

Germans que s’avenen de dos en dos

Pasqual i Ernest Maragall són el tercer i el quart de vuit germans, nascuts entre 1936 i 1951 cada dos anys. La diferència d’edat –25 anys del primer a l’últim– va propiciar que la relació fraternal sigui asimètrica i sincopada: el primer amb la segona, el tercer amb el quart, la cinquena amb la sisena i el setè amb el vuitè. “Va fer que congeniéssim per parelles d’edat més acostada”, reconeix. És més, considera que també era alterna la retirada a la branca paterna o materna de la família: “Els noms, els padrins i fins i tot els tarannàs personals de cada germà han estat sistemàticament alterns entre la influència de la família paterna Maragall i la materna Mira”, sosté. “Jo em trobo absolutament Mira, l’Ernest el trobo del tot Maragall”, confessa.

Pasqual i Ernest jugaven de petits al jardí minvant de la Casa Gran del carrer Brusi, és a dir, de la residència sarrianenca que compartien els quatre nuclis familiars del llinatge Maragall. Els Maragall Mira no vivien a la part antiga, on havia viscut el poeta, sinó primer en una torreta annexa que havia servit d’estudi d’escultura i a partir de 1955 en un edifici nou aixecat dins la finca mateix, de quatre plantes. Els dos germans solien jugar a futbol al jardí amb els cosins Ginés, Pere i Santiago, recorden les memòries, en un equip batejat com a GIPAPERSA per les sigles de tots cinc. La pilota la van pagar amb el duro que feien pagar al públic involuntari dels partits, format per les tietes solteres de la casa. A diferència d’en Pasqual, l’Ernest va seguir jugant a futbol de jove a les files del club Júnior de la Diagonal, rival acèrrim del veí Reial Club de Polo. “Al Júnior es parlava català, al Polo castellà”, sintetitza l’expresident. L’entrenador, per cert, era Jordi Carrasco, fill del dirigent afusellat d’UDC Manuel Carrasco i Formiguera.

La família Maragall-Mira al complet, l'estiu de 1957 a Sant Salvador / Fons Maragall - Ed. La Magrana

La família Maragall-Mira al complet, l'estiu de 1957 a Sant Salvador / Fons Maragall - Ed. La Magrana

L’etapa juvenil, de fet, són els anys de menys coincidència entre els dos germans. En Pasqual Maragall treia molt bones notes, però l’Ernest era molt més constant, una característica que feia patir al pare per les conseqüències que pogués tenir en la prematura implicació política de tots dos. L’èxit acadèmic va propiciar que l’exalcalde anés de seguida a la universitat a estudiar Dret –després seguiria amb Econòmiques–, mentre que a l’ara aspirant a l’Alcaldia “li va tocar ben aviat posar-se a treballar per guanyar-se la vida”. Es va incorporar al departament de publicitat de Nestlé i després a l’agència Reclamo i a la química Lucta. A les tardes, aplaudeix el seu germà, va voler cursar Econòmiques i va compaginar tota la carrera amb feines al sector privat.

Trajectòries paral·leles

Des del seu ingrés a l’Ajuntament el 1969, el quart dels Maragall-Mira va treballar en diferents departaments abans, durant i després de la Transició democràtica: analista informàtic, economista, gerent de l'Institut Cartogràfic de Barcelona S.A. i fins i tot director de l’influent Institut Municipal d'Informàtica (IMI), que encara existeix. “L’Ernest no va ocupar un càrrec electe de regidor fins al 1995, després de més de vint anys d’intensa activitat municipal tècnica i directiva”, constata. Entre les tasques realitzades, cita la digitalització del cadastre, l’extensió de la fibra òptica o el pla del subsòl de Barcelona. Ja com a regidor i tinent d’alcalde, el seu germà li va encarregar carteres clau com Hisenda, seguretat i immigració, així com el districte de Sant Andreu i la funció de portaveu del govern municipal.

Les dues trajectòries polítiques s’entrellacen contínuament al llibre de memòries: Ernest Maragall apareix a la majoria de capítols, salpebrant els records de cada etapa. La simbiosi en matèria ideològica –les idees i estratègies de fons– va ser especialment intensa. La bicefàl·lia maragalliana estava darrere de múltiples moviments polítics, des de la fundació del Sindicat de Treballadors de l’Administració Pública de Catalunya (STAC) –encara en temps de Josep Maria Porcioles– i la fundació del PSC, fins a les topades amb sectors del PSOE o la creació de Ciutadans pel Canvi.

Creuar la plaça Sant Jaume

La transició de l’Ajuntament a la Generalitat també té molt de reflexió compartida entre els dos germans. Va ser durant un viatge familiar l’estiu de 1996 per la costa oest dels Estats Units, que va decidir no repetir com a alcaldable a les següents eleccions municipals: “Recordo especialment una conversa llarga i nocturna [amb Ernest Maragall] mentre conduíem per una carretera tranquil·la en busca d’un lloc per dormir. Una i una altra vegada ens plantejàvem els arguments, els pros i els contres, i sempre arribàvem a la mateixa conclusió: Era hora de deixar-ho”, rememora. Després de 15 anys al càrrec, aquell novembre presentava per sorpresa la dimissió irrevocable en un congrés del partit, on es va visibilitzar l’enfrontament que mantenien els dos Maragall amb nombrosos capitans del Baix Llobregat. De fet, la notícia i les reiterades discrepàncies per les tesis metropolitanes de l’alcalde li van costar de retruc a Ernest Maragall el veto de l’aparell a liderar el PSC de Barcelona, que llavors presidia Antoni Santiburcio.

Dos anys més tard tornaria a fer costat a Pasqual Maragall, en l’habitual segon pla, durant la roda de premsa a la Torre de Collserola amb la que anunciava la seva candidatura a President de la Generalitat. No va guanyar aquelles eleccions, les últimes de Jordi Pujol, però en canvi va desbancar a Artur Mas a les següents, el 2003, gràcies a un pacte de govern a tres bandes (PSC, ERC i ICV) que trencava els esquemes de la política catalana. I no només es va endur a Ernest Maragall com a conseller, sinó que li va encarregar la delicada cuina del Pacte del Tinell. Les bases del primer Tripartit les van negociar, recorda l’expresident, un nucli dur de sis homes: Ernest Maragall, José Montilla, Joan Puigcercós, Joan Saura, Antoni Castells i Joan Ridao.

“L’autèntic”

A banda de l’anecdotari compartit, l’exalcalde no se n’està de dedicar elogis al seu germà. És més, arriba a defensar que “l’autèntic Pasqual Maragall es diu Ernest”: “Bona part de la feina que se m’atribueix, tant a casa com en política, la va fer ell”. “De la mateixa manera que la Diana, el meu germà Ernest ha estat molt sovint un personatge clau per mi, tant en la vida familiar com també en la política catalana, malgrat que ell sempre ha volgut aparèixer el mínim possible”, reconeix. “Per les seves mans han passat molts fils que han configurat la Barcelona i la Catalunya actuals i podria dir el mateix del seu paper al PSC”, afegeix.

Com a professional en destaca “la capacitat de crear equips humans” i la de “treballar dur i alhora repartir joc”. No obstant, també el renya una mica per no haver-se reivindicat més: “Té un estil de treball que no reclama publicitat, o els altres pensen que no la reclama i a ell ja li està bé”. “És molt fidel a totes les feines que ha començat i per això difícilment les deixa i n’acumula tantes”.

Les memòries de Pasqual Maragall també recullen records de la trobada dels Maragall-Noble i 'sobrevinguts' a Montserrat el 1994 /  Fons Maragall - Ed. La Magrana

Les memòries de Pasqual Maragall també recullen records de la trobada dels Maragall-Noble i 'sobrevinguts' a Montserrat el 1994 / Fons Maragall - Ed. La Magrana

També li dedica sentides paraules en l’àmbit privat. El defineix com “un home molt familiar”, més “emotiu” del que aparenta i fins i tot com a millor avi que ell. “Ha estat una columna vertebral; de mi tothom donava per descomptat que estava sempre molt ocupat –encara que de vegades n’estigués menys que ell– i es remetien a l’Ernest per a les decisions importants”, diu. “El seu criteri comptava, i molt, ja abans de la mort dels nostres pares”, assevera. No sorprèn, doncs, que també fos l’únic dels germans inclòs al primer patronat de la Fundació Pasqual Maragall contra l’Alzheimer, juntament amb Diana Garrigosa, els seus fills Guillem i Cristina i amics amb qui ha compartit carrera, com Narcís Serra o Marta Grabulosa.

Dins i fora de la política, el germà menor feia d’intèrpret i executor pràctic de les maragallades del major: “Pot ser que determinades intuïcions meves no fossin enteses clarament d’entrada i ell les entenia i a més les traduïa com jo no sabia fer-ho. Si s’acabaven duent a terme era gràcies a ell, que engegava el procés en termes comprensibles i factibles”. “Alguns diuen que m’han comprès a través de l’Ernest”, conclou. Ara que el cap de cartell és el germà menor canvien les tornes i, a través de les paraules que va deixar escrites fa una dècada, sembla que sigui Pasqual Maragall qui intenta explicar l’Ernest per ajudar-lo a creuar la plaça.

Més informació
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?

Destaquem