Quim Forn, exconseller d’Interior i ex tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, fa més d’un any que és a la presó . Juntament amb Oriol Junqueras, són els dos membres del govern Puigdemont que porten més temps empresonats preventivament per ordre del Tribunal Suprem com a imputats pel referèndum de l’1-O. Hi va ingressar el 2 de novembre del 2017 i no n’ha sortit ni un dia. Va estar a Estremera i ara és a Lledoners, al Bages, esperant judici. Si estigués en llibertat seria el candidat natural per succeir Xavier Trias a l’Ajuntament i, per tant, com a alcaldable del PDeCat a les eleccions municipals del 26 de maig. Des del centre penitenciari respon per escrit al qüestionari que li hem fet arribar.
Com està, després d’un any en presó provisional i molts intents frustrats d’obtenir la llibertat a l’espera de judici?
Estic bé d’ànims. Ara mateix força concentrat en la preparació del judici que es preveu que podria començar la segona quinzena de gener. El passat mes de febrer, quan el jutge manifesta que es manté el risc de reincidència perquè la meva ideologia persisteix en un context polític en el qual no ha desaparegut la intenció de declarar la independència, m’adono que aquest judici té poc a veure amb el dret i que el que s’està jutjant són les meves idees polítiques.
Quines perspectives té per al judici després de conèixer que la Fiscalia li demana 16 anys de presó?
L’escrit de Fiscalia no ha estat cap sorpresa per a ningú de nosaltres. Feia temps que sabíem que mantindrien l’acusació de rebel·lió i de malversació. Sabíem que ens demanarien penes elevades. Afrontem el judici amb seguretat, amb la consciència tranquil·la perquè estem convençuts que els delictes que se’ns atribueixen no tenen cap fonament. Plantegem un judici tècnic perquè sabem que amb el Codi Penal a la mà hem de ser absolts, però també denunciarem el que considerem una vulneració dels drets civils i les llibertats ciutadanes. Se’ns està jutjant perquè vàrem posar unes urnes i això no és cap delicte.
Creu en les possibilitats d’un judici tècnic després de la tria polititzada i fallida de Manuel Marchena com a president del Suprem i el CGPJ i la seva tornada al tribunal que l’ha de jutjar?
L’espectacle al qual hem assistit aquests darrers dies no és més que la confirmació del que tothom ja sap i és que, a Espanya, la separació de poders és una il·lusió. El PP i el PSOE van pactar la renovació del CGPJ i el PSOE va anunciar qui presidiria el consell, quan aquesta és una facultat dels vocals de l’òrgan. Per acabar-ho d’arreglar Ignacio Cosidó es refereix a Marchena com un dels seus, que garanteix el control de la sala segona del Suprem. La renúncia de Marchena no l’eximeix de responsabilitat perquè ell havia estat còmplice d’aquest pacte polític. Dit això, la defensa tècnica és un pas irrenunciable. Com també ho serà la denúncia per la vulneració de drets civils. Sense aquesta defensa tècnica, si hi renunciem, ens tanquem la porta a recórrer a altres instàncies”.
Tot plegat l’agafa quan es torna a parlar de la seva possible participació en les municipals. Al seu llibre, Escrits de presó, explica que quan va haver de decidir si es presentava al 21-D se sentia “com una nòria”, canviant d’opinió segons el moment. Se sent igual ara o té la decisió més clara?
Vaig haver de prendre la decisió sobre si em presentava a les eleccions del 21-D quan feia a penes un mes que era a la presó. Jo no m’havia plantejat mai anar a unes eleccions al Parlament. En aquell moment decideixo presentar-m´hi perquè és un moment excepcional i perquè crec que, des de la presó, puc donar testimoni de la situació que es viu a Catalunya.
Pel que fa a les eleccions municipals, hi ha un factor molt diferent. Jo he estat 17 anys vinculat al món municipal i a Barcelona. Conec bé la ciutat, me l’estimo, hi he passat alguns dels anys més feliços de la meva vida política. Amb tota probabilitat en una situació de normalitat hauria fet el pas de presentar-me a unes primàries. Avui, la meva voluntat és ajudar a construir una alternativa que permeti recuperar l’ambició i la il·lusió per a Barcelona, i això es pot fer des d’una llista o des de fora.
“Si hi ha candidatura unitària que possibiliti un govern sobiranista a Barcelona, podem parlar de qualsevol candidat, sense cap límit”
ERC ha obviat el resultat de les seves primàries i les ha repetit amb un sol candidat, Ernest Maragall. Les circumstàncies polítiques canviants podrien portar també el PDeCAT a replantejar les primàries?
Primer vull deixar clar el meu reconeixement envers Neus Munté. Ella va fer el pas de presentar-se a unes primàries i les va guanyar. Això té un valor que no es pot obviar. No m’agrada fer hipòtesis de futur. Avui la nostra candidata és la Neus i té tot el meu suport.
Vostè advoca per una candidatura unitària del sobiranisme, com també feia de cara al 21-D. Malgrat que ERC considera aquest punt tancat, creu que el clima que generarà el judici al Suprem podria fer canviar aquest posicionament?
Crec que la consideració d’una candidatura unitària per a Barcelona té un sentit més enllà del judici. Si pensem que pel sobiranisme és important governar Barcelona, hem d’acceptar que és més fàcil guanyar amb una llista unitària que amb la suma de diferents llistes. Ser la llista més votada en unes eleccions municipals és un factor gairebé determinant, i això és possible aconseguir-ho si en lloc d’anar amb dues o tres llistes, hi anem amb una de sola. La gent al carrer ens demana unitat i que prioritzem el país per damunt de les sigles de partit.
A què estaria disposat perquè hi hagués la candidatura unitària que reivindica? Veuria bé que l’encapçalés un candidat d’un altre partit, com ara ERC, o hauria de ser independent?
Jo estic disposat a parlar de tot. Per a mi l’objectiu principal és compartir la necessitat de la candidatura unitària que possibiliti un govern sobiranista a Barcelona. A partir d’aquí podem parlar de qualsevol candidat sense cap límit.
Vostè ha donat suport a la Crida, constituïda el 27 d’octubre. Creu que s’hauria de presentar a les municipals de Barcelona, tot i que en principi no està previst?
La Crida no es presentarà a les eleccions municipals però no renunciem a l’esperit que representa, a ser un moviment de confluència de les diferents sensibilitats sobiranistes. Aquesta voluntat integradora pot generar una majoria social que faci possible un govern sobiranista a la ciutat. Aquest és el nostre objectiu.
Els detractors de la idea de la candidatura unitària creuen que impediria el debat de propostes sobre el model de ciutat.
Aquesta raó em sona a excusa. Si hi ha voluntat d’entesa, segur que podrem acordar un programa de govern. Seria estrany poder governar junts al govern de la Generalitat i no poder-ho fer a l’Ajuntament de Barcelona.
En cas que no hi hagi candidatura unitària, com han d’actuar els partits sobiranistes entre ells durant la campanya?
No puc parlar pels altres partits, nosaltres sempre serem respectuosos en el debat sobre la ciutat, no només amb els partits independentistes, ho serem amb tots els partits que es presentin i que tinguin un model per a Barcelona. La campanya és el moment del debat, de confrontació de models, això és positiu i esperem poder-ho fer amb un to positiu.
I com han d’actuar després de les eleccions si guanya un candidat no sobiranista?
Intentarem formar una majoria sobiranista. Això no serà gens fàcil sense una llista unitària que ens garanteixi ser el partit més votat, però ho haurem d’intentar.
Veu Colau pactant amb el PSC i ERC?
Colau va intentar, en aquest mandat, formar govern amb ERC i PSC. Amb els socialistes va arribar a un acord de govern que ha durat poc més d’un any. Amb ERC, l’acord no ha estat possible perquè l’Alfred Bosch s’hi va negar. Ara l’Alfred no és el cap de llista i l’Ernest Maragall ja ha dit que no descarta cap escenari.
En el seu llibre ressalta que veu el PSC massa pendent de Cs quan referencia la seva conversa amb Jaume Collboni quan el visita a Estremera. Veu el PSC pactant amb Valls?
Si la llista de Valls fos la més votada, estic convençut que el PSC es plantejarà donar-li suport. Veurem també quin és l’escenari a nivell estatal, però ara mateix, aquesta és una possibilitat real. Tampoc ens hauria de sorprendre tant quan hem vist dirigents importants del PSC i del PSOE compartint tribuna i discurs amb Manuel Valls.
Al dietari també diu que li fa “mandra” tornar a parlar dels temes de la política municipal, però ho diu el 20 de febrer. Ha passat molt temps. Ha canviat de punt de vista?
Això ho deia quan des del meu partit se’m va demanar de presentar-me a les primàries per l’Ajuntament de Barcelona. Aleshores portava poc més de tres mesos a la presó i tenia la necessitat de desconnectar del dia a dia. En tot aquest temps he continuat rebent molta informació, m’he escrit amb moltes persones i he tingut temps de reflexionar amb tranquil·litat. Em sento amb ganes i energies per abordar aquestes qüestions que sempre m’han interessat. Puc ser útil, però no és estrictament necessari fer-ho des de l’àmbit polític.
Vostè ha sigut responsable de les polítiques de seguretat a l’Ajuntament i conseller d’Interior. Creu que l’acord perquè els agents uniformats es vegin més a Ciutat Vella donarà resultats?
És un primer pas que considero del tot necessari. Cal recuperar l’ordre i la seguretat al carrer i la presència de Mossos i de Guàrdia Urbana uniformada pot ajudar-hi, però només és un pas que ha d’anar acompanyat d’altres actuacions més dilatades en el temps. Recuperar el terreny perdut serà llarg i necessita constància i en molts casos un major suport i compromís de la judicatura.
El 29 d’octubre es va fer una macrooperació contra els narcopisos. Què s’havia d’haver fet perquè no creixessin tant?
Sempre hi ha hagut narcopisos a Ciutat Vella. El que no havíem vist mai és un nombre tant elevat. Quan es detecten aquests fenòmens cal posar-hi molts recursos per intentar tenir-los controlats i eliminar-los. No dic que sigui fàcil, però si ho descuides, si no s’actua, els vas cedint un terreny que després costa molt de recuperar.
Quan vaig ser nomenat conseller, vaig demanar un informe sobre la situació. Malgrat les actuacions dels Mossos, la capacitat per tornar a obrir els narcopisos és molt gran, ho facilita l’existència de pisos buits al barri i la manca de control per part dels seus propietaris. També recordo que hi havia un problema important a l’hora de rebre les ordres d’entrada als domicilis per part dels jutges. S’ha de treballar en aquests àmbits si volem que la lluita contra els narcopisos sigui efectiva.
“Amb els manters hi ha hagut errors del govern municipal que estem pagant molt cars”
La Guàrdia Urbana està en plena polèmica per la dissolució dels anomenats antiavalots de la Guàrdia Urbana, promesa electoral d’Ada Colau, per crear una altra unitat amb algunes de les seves competències.
Qualsevol canvi d’aquesta envergadura necessita una negociació amb la part social i l’oposició. La Guàrdia Urbana sent que té poc suport del govern municipal i la dissolució de la Unitat de Suport no ajuda a resoldre aquesta desconfiança. Calia dissoldre’ls uns mesos abans de les eleccions? Crec que és una mesura precipitada i mancada de consens. Puc estar d’acord en la modernització d’aquesta unitat, en el replantejament de les seves funcions, però crec que s’ha fet més de cara a la galeria que amb l’afany de millorar la seguretat.
L’altre problema enquistat és el dels manters. Com s’ha de solucionar?
És evident que no és un problema de fàcil solució. Hi ha hagut errors del govern municipal que ara estem pagant molt cars. El primer error és no tenir una política clara respecte a aquesta realitat. S’ha fet un discurs contradictori i això ha provocat un efecte crida i l’ocupació de molts espais amb una total impunitat. Quan s’ha volgut recuperar l’autoritat, el problema s’ha fet massa gran.
Estic d’acord que cal abordar aquesta problemàtica des d’una visió transversal, amb l’adopció de polítiques socials i de reinserció, però sabem que aquestes mesures són insuficients. El top manta genera moltes pèrdues al comerç i a la indústria i no podem mirar cap a una altra banda. Crec que hem de fer un salt i no només perseguir el petit venedor, sinó que ens hem de concentrar molt més esforços a perseguir els grups que fabriquen i comercialitzen aquests producte falsos.
En molts barris els veïns es queixen dels excessos del turisme. Com es pot evitar que creixi la turismofòbia?
D’un temps ençà, una part de la ciutadania ha vist com el turisme li ha comportat més molèsties que beneficis. Hi ha barris de la ciutat que estan patint les conseqüències negatives del turisme. Això vol dir que estiguem en contra del turisme? En absolut. El turisme ha estat i pot continuar sent beneficiós per a la ciutat, però és evident que hem de revisar el nostre model. La turismofòbia és conseqüència de la incapacitat d’afrontar els problemes que han generat un determinat model de turisme. Hem de treballar per augmentar la qualitat de la nostra oferta, que alhora provocarà també una millora en la qualitat del turisme que rebrem, i millorar també la distribució de la riquesa que genera aquest sector, per exemple, i entre altres coses, promovent un pacte per aconseguir millores salarials.
Les queixes relacionades amb el turisme, de fet, es vinculen a l’augment del preu dels lloguers.
L’augment de preus dels lloguers des de l’Ajuntament s’afronta amb una política ferma, convençuda i continuada en el temps de construcció d’habitatge públic per poder incidir en el mercat. És aquest canvi de política, que vam iniciar durant el mandat de l’alcalde Trias, de creació d’un parc públic d’habitatge de lloguer, el que farà canviar les coses. El Pacte pel Dret a l’Habitatge, assolit amb el govern d’Ada Colau quan jo encara era a l’Ajuntament, ja va per aquí, i cal no desviar-se.
2 
